Assajos. Dia 26.

És l'última setmana a sala. És el moment de cuallar tot el que encara no estigui ferm, per baixar a sala amb el màxim de coses resoltes i poder enfrontar-nos amb calma als imprevistos.

9,30h Repassem el número musical amb l'Anna i la Clàudia. És el dia de festa del Manel. Amb la Mar Orfila comentem temes del so i de la música.

11h Li demano a Clàudia que ataqui, tot i que sigui en fred, el seu monòleg d'inici. Intentem trobar el vincle entre aquest monòleg i el que fa al final del primer acte, buscant reforçar el seu arc dramàtic.

12h Repassem totes les escenes entre la Paola i l'Isabel, mare i filla, del primer acte. Són escenes molt breus, amb diàlegs molt senzills aparentment, però filem prim i busquem el matís exacte. Físsicament, el primer acte demana una tensió concreta, que treballem a conciència. Anna i Clàudia s'esgoten emocionalment, i aquesta és una bona senyal. Intento aprofitar aquest cansament per treballar la seva escena del tercer acte, sense massa èxit. Però ens serveix per entendre l'estat d'aquesta escena una mica millor.

14h Dino amb Rai i David, fem un repàs de les possibles llums de tot l'espectacle. Tenen idees que trenquen algunes de les meves apostes, però crec que les milloren. L'il.luminació de CLEÒPATRA serà de concepte senzill, però de realització complexa. Mentrestant, Jose fa proves de vestuari amb l'Anna i la Clàudia. Demà m'ensenyarà les fotos.

15h Reunió dels equips de TOT PELS DINERS amb el Teatre Lliure per veure les possibilitats de fer els tres espectacles seguits l'últim cap de setmana del cicle. Entenem que és una experiència que demanarà sacrificis artístics, ja que són espectacles molt diferents entre si, i fer-los en un mateix espai implica un tour de force, però estem d'acord en que serà un viatge que val la pena oferir als espectadors: El viatge sencer de Dylan Bravo.

16h Amb Anna Azcona repassem el seu últim monòleg. Trobem un arc emocional que ens sembla interessant. Acabem baldats.

18h Amb la Mireia revisem calendari mentres que Jose, Marc i Álvaro intenten muntar un moble de l'escenografia. Falten peces. Trucada a IKEA.

Assajos. Dies 21, 22, 23, 24 i 25.

Poc temps per escriure aquest diari d'assajos els últims dies.

La nostra fita era tenir l'obra aixecada sencera amb un mínim de confiança per ensenyar-la a un grup d'amics i socis el divendres en un assaig obert. I mentrestant anar compartint-la amb la resta de l'equip: Escenografia, so, il.luminació, caracterització...

Primer vam aconseguir poder tenir un parell de passes tècnics, però aquesta obra, sense l'humor i l'emoció que demana, es fa massa feixuga. No va estar fins el passe de divendres que realment vam poder copsar què estem fent.

Tota la feina va resultar en un passe emocionant que em va obligar a marxar de la sala d'assaig només acabar. 

Ara tenim dues setmanes per trobar tots els matissos possibles, per agafar el ritme amb virtuosisme, aprofundir en els personatges i en el seu recorregut, agafar seguretat i que els actors puguin dominar els pocs aspectes tècnics que demana l'obra, però que hi són. També és el moment de prendre decisions fermes amb Jose sobre la roba, amb David i Rai sobre les llums, amb Mar sobre l'espai sonor... I d'apretar en la promoció per poder aprofitar les tres setmanes d'exhibició al màxim i petar-ho des del dia 1.

Tenim dues setmanes on podem treballar sense la por i l'stress de no arribar, l'obra ja està muntada i ens agrada el material que tenim, però precisament per això no puc caure en la trampa de confiar-me. Sento que aquest és el moment de la veritat, on realment puc fer la meva feina, on puc aconseguir si m'hi poso que tots anem a les profunditats de la història que tenim entre mans. Ens seria molt fàcil pensar que ja ho tenim tot fet, i és ben al contrari, és ara quan queda tot per descobrir.

Assajos. Dia 20.

9,30h Fer tot el primer acte sense Manel(que els dilluns descansa, ja que assaja alhora que fa temporada de MAMMON), aprofitant per aprofundir en les escenes de l'Anna i la Clàudia. Repetint les escenes el que calgui fins que trobem el lloc just des d'on passen les coses. Són les escenes més complexes.

13h No fer gaire res mentres el Gato i l'Anna repassen frasejos i ritme de la part cantada del número musical final a partir del pedazo de nova demo que el músic ens acaba de portar.

14h Solucionar qüestions vàries de producció i organització amb la Mireia. Alleugerir el pes.

15,30h Repassar el número musical d'Isabel amb l'Oriol i la Montse, grandíssima ajuda. Petar-se de riure.

22h Seguint solucionant qüestions vàries i intentant tenir ràpida capacitat d'adaptació i flexibilitat.

23h Rebre de Pata Negra inspiració pels canvis d'acte i per buscar nous links amb L'ONZENA PLAGA.

Assajos. Dies 17, 18 i 19.

Dia 17.

Al acabar la jornada, vaig a fer una visita a la Sala Fènix, on un parell d'amigues inauguren una exposició. Em trobo amb amics del Xino, alguns amb els que feia anys que no em trobava, i prenem una cervesa a la petita platea de la sala: Fem vida de barri dintre d'un teatre.

9,30h Pel matí, vaig començar treballant a soles amb la Clàudia, amb el seu monòleg inicial a públic. Ella té alguns dubtes que comentar, però jo crec que trobarem les respostes, primer de tot, posant en acció les paraules de la Paola a l'inici de l'espectacle i com l'afecten. La Clàudia el té molt treballat, però precisament per això ara podem anar profunditzant i trobant el cor i la personalitat única del personatge. A partir del que anem descobrint repetint el monòleg, a partir de les directrius que li vaig demanant, trobem una arrel que li pot servir per trobar des d'on diu o fa en altres moments de l'espectacle. La prova és que ens acabem emocionant, cosa que no es difícil amb una actriu com la Clàudia, però que arriba molt més a la sang quan abans hem fet una bona feina de depuració.

Li passo a la Clàudia les notes del passe d'ahir, on vam fer el 2òn i 3er acte. A partir de la feina més pràctica que acabem de fer, crec que és més fàcil explicar els matissos emocionals i físsics que li demano a la Clàudia: A partir de detalls, tons de veu i intencions concretes, anem donant fermessa a l'arc emocional del personatge, com canvia, i com apropar-nos als seus sentiments. Li parlo a la Clàudia d'un documental que em té fascinat, "Complicated women", sobre els personatges femenins al Hollywood dels anys 30, abans del codi Hays, que obligava a la censura de molts aspectes de les històries(sexe, política, violència), però sobretot va provocar que les dones a les pel.lícules deixessin de ser polièdriques i lliures. La cultura mainstream de vegades sembla que ens acota massa què significa ser "home" o ser "dona", i és inspirador comprovar que no sempre ha estat així.

Vaig treballar amb la Clàudia a un curs que vaig donar a l'Estudi Laura Jou. En aquell laboratori vaig poder treballar amb alguns dels millor actors joves catalans del moment. La Clàudia va ser un descobriment per mi, per la seva capacitat emocional. El que els hi vaig demanar no era gens fàcil, i tots van demostrar tenir molt de talent. En el cas de la Clàudia, el múscul emocional està superdesenvolupat. Treballem a partir d'aquesta matèria primera, i estic molt orgullós del camí que estem fent així.

A partir de la xerrada amb la Clàudia, decidim fer un diagrama en gran de l'arc de tensió del 2òn i el 3er acte i penjar-lo a la sala d'assaig perquè tots podem saber quin és el joc al que estem jugant.

11h Amb l'Anna, el Manel i la Clàudia fem una lectura del 1er acte de l'obra, l'únic que ens queda per aixecar. És una lectura molt superficial per recordar com és i què pretén explicar, i poder donar quatre directrius de com l'hem d'atacar i quines dificultats té. Al final de la setmana l'hauriem de tenir aixecat.

12,30h Enregistrem el vídeo que servirà d'avanç del proper capítol que es projectarà a l'Espai Lliure just desprès de la funció de MAMMON, a l'estil de "..y en el próximo capítulo de LOST". És una idea per la que el David ha insistit molt: Que surtis d'una obra amb ganes de veure la següent del tríptic. El concepte que he pensat és el dels personatges de CLEÒPATRA passejant pel barri del Poble Sec en un moment concret de la narració. Finalment, l'Isabel puja del carrer de la Puríssima Concepció a la plaça de la Margarida Xirgu i entra al Teatre Lliure de Montjuïc. És una imatge molt senzilla i molt clara del tipus d'obra que voldria que CLEÒPATRA fos, fer un tros de la vida del barri a l'Espai Lliure.

14h Amb les tradicionals cerveses que ens serveix l'Aleix, l'Anna, el Manel, la Clàudia i jo tenim una crisi davant del calendari. És bo que agafem consciència del pollo que ens queda, a tots els nivells. Ara venen curves.

Dia 18.

9,30h Comencem a treballar el monòleg del Dylan al públic del 2òn acte. Demà estrena el Manel amb MAMMON, de fet demà és el naixement del personatge, i per això vam decidir que li donariem una empenta aprofundint en aquest text concret, on el personatge despulla la seva ànima. Treballem el recorregut, i fent-lo cada cop més petit aconseguim donar-li un aire hipnòtic, es tracta de buscar l'arrel del Dylan per poder connectar-la amb altres parts de l'obra ja treballades. No podem oblidar que aquest és el midpoint de CLEÒPATRA i, de fet, de tot el tríptic: Aquest moment, en certa mesura, ha d'aguantar amb força l'estructura central.

Al Manel gairebé no el coneixia abans de començar a assajar. Vàrem coincidir una mica al JULIETA Y ROMEO, però de fet quan ell va entrar al projecte jo sortia. Sí que l'havia vist treballar, obviament, i em semblava un actor molt personal, d'aquells que no poden competir amb ningú perquè només fan les coses des de la seva peculiar honestedat. Quan no podiem posar-nos d'acord entre els tres equips creatius de TOT PELS DINERS sobre qui havia d'interpretar al Dylan i David va llençar el nom del Manel la meva resposta va ser senzillament una exclamació: !!!!! Recordo que vam quedar amb ell i el David per xerrar una mica abans de prendre la decisió definitiva. Jo portava un text d'una altre obra meva, crec que de KITES, KIDS & MONKEYS,  pensava que potser podriem llegir alguna cosa per conèixer la nostra manera de treballar posant-nos mans a l'obra. Quan vaig mirar al Manel als ulls vaig veure clar que no feia falta conèixer res més, ningú com ell per fer de Dylan.

11h Passo notes a l'Anna i el Manel del passe d'abans d'ahir. Trobant els crescendos de cada escena, els petits clímax cap on els personatges transiten, busquem que l'interés no es perdi durant tota l'obra.

13h Comencem a aixecar el 1er acte. El monòleg inicial de la Paola ja l'hem treballat molt, així que comencem amb la primera escena Isabel / Dylan. Ja tenim moltes coses clares, de fet munto aquesta escena com si fos el negatiu de l'altre escena entre els dos personatges que apareix al 2òn acte i que ja hem treballat, així que no ens costa gens anar avançant  l'entrada del personatge de la Paola. La feina ara és fer un muntatge purament coreogràfic, i aprofitar els paral.lelismes amb escenes posteriors. Treballar el principi ara que sabem cap on es dirigeix la història dona més pes específic a cada moment, sabem amb quines coses les situacions de l'inici connecten amb les del final. Tenim molt bona sensació. Ens agrada molt a tots, aquest principi. Sembla suficientment potent. És un bon punt de partida per tot el que sabem ja que succeirà.

Acabem a les 15h, avui satisfets. Marcel i Nao, a punt d'estrenar, comentem com va anar la prèvia d'ahir. Fa sol. Aquest és un bon dia.

A la nit, vaig a la festa inaugural d'Hiroshima, un altre teatre a l'altre banda del Poble Sec, més teatre al barri, més senyals de que els temps estan canviant. Però, sobre això, que val i molt la pena, ja escriuré en la meva columna eventual a passeigdegràcia.com.

Dia 19.

9,30h En principi haviem de començar el dia treballant el monòleg de l'Anna, però ens posem a xerrar i decidim que val la pena fer-nos algunes preguntes sobre el seu personatge, i dedicar-li el temps necessari a buscar algunes de les respostes. Qui és Isabel? Quina és la seva vida? Arriba la Clàudia i s'afegeix a la conversa. Molts dels concrets que necessiten per donar vida als seus personatges s'els han de fer elles, perquè no es tracta de les idees concretes, sinò de què desperten en elles, però el camí general l'hem de posar en comú, i saber de quina manera van connectant les seves experiències passades amb les coses que han de transitar a l'obra. Les nostres vides i les dels personatges es van barrejant, i anem posant les nostres emocions vivides al servei de les imaginades, per donar un cos real als personatges.

Amb l'Anna Azcona fa molts anys que ens coneixem, i a part de tenir molts amics comuns i camins que es creuen, hem treballat junts més d'un cop(si algú s'atreveix a veuren's fer de parella perversa i criminal fa uns quants anys a una d'aquelles sèries policials dels 90 pot entrar aquí, a su cuenta y riesgo). Sempre l'he tingut molta admiració, la veig als escenaris des que sóc petit, i representa per mi la generació més canalla i treballadora alhora d'actors i actrius catalans, la que es va fer un lloc abans de les comoditats de la televisió. És, definitivament, com el Manel i com la Clàudia, una actriu de raça, de les que entenen l'escenari com una manera de vida i com un acte d'amor. Treballa des de la carn, des del cor i des de l'ànima. És el primer cop que dirigeixo en teatre actors amb molta més experiència que jo, i un no pot deixar d'estar agraït a que m'ho posi tan fàcil.

12h Arriba el manel i ens posem a recordar, amb una italiana, el que vam treballar ahir del 1er Acte. L'Oriol ve a mirar i prendre els seus apunts, el Felipe Mena fa unes quantes fotos que ens podran venir molt bé per fer promoció. Una vegada recordem bé el que es va aixecar ahir ens posem a acabar el 1er acte. Una de les escenes amb les que ens enfrontem ens dona una clau molt important per tota l'obra: És un moment en el que un monstre imaginat explica un conte. És una escena molt teatral, una fantasia juganera pel públic, però al mateix temps és un moment emocionalment molt compromés per un dels personatges. Aquest joc escènic que pendula de l'obertura cabaretera a la intimitat psicòtica és definitivament el que ens marca el camí, a nivell formal tinc la sensació que aquesta és la nostra brúixola.

A les 15h acabem i fem plans per la setmana que ve. Avui hem acabat d'aixecar l'obra sencera, i tenim tres setmanes per donar cor i precisió a aquesta forma teatral que ens hem inventat. No sé si és temps sufriciente o si és massa poc. Tant és. Ho hem d'aconseguir, i prenem consciència.

Nervis. És la nit d'estrena de MAMMON. I, pel que sembla ara, ha anat prou bé.

Assajos. Dia 16.

Dia 16.

9,30h Treballem la coreografia del número final amb l'Anna i l'Oriol i amb l'ajut d'una amiga de l'Anna, la Montse, que és ballarina de jazz. En un principi el número havia de ser més clown, una cosa més còmica, però poc a poc ha anat evolucionant.

És claríssim que hem d'avançar amb el número la setmana que ve, a nivell de dansa i de veu. L'Anna pot fer una gran feina, però necessita tenir les eines necessàries per sentir-se segura. Començo a organitzar-ho tot per fer una avançada radical la propera setmana, haurem de quedar un altre cop amb l'Anna i la Montse per acabar d'afinar la coreo i també amb el Gato per ajudar-la a tenir trucs per la cançó. També haurem d'avançar amb el Gato la setmana que ve amb el tema definitiu, i els arranjaments que necessita. Ho hem de tenir definit tot abans del divendres que ve perquè l'Anna tingui temps de matxacar-ho tot durant tres setmanes i poder estrenar així amb seguretat.

11h Fem un passe 2òn i 3er acte. És el primer que els actors fan seguit i en sèrio. Els hi demano que posin el foco en el joc teatral. La sensació a l'acabar és de desastre total. Jo no tinc tan clar que hagi anat malament, ni molt menys. És cert que a l'"italiana" que vam fer abans del cap de setmana la sensació era més positiva, però aquest cop s'han llençat a la piscina sols, sense que els passi text pràcticament i sense que els hi donés notes mentres treballaven. El que sí que és cert és que necessitaven agafar consciència de què significa realment fer aquesta obra, i una petita sensació de fracàs no deixa de ser una manera d'esperonar-se. Espero.

Per la nit, prèvia de MAMMON: La cosa ha millorat molt des del passe que vaig veure a la sala d'assaig. TOT PELS DINERS és a punt de començar.

Em sembla molt significatiu que, de vegades, quan sento parlar d'aquest cicle/tríptic, senti les paraules "modern" o "radical". Tornant cap al barri, parlant amb el Jose Novoa, els dos compartim la idea de que senzillament estem fent teatre que parla del que passa al nostre voltant, que no deixa de ser el mateix que feien en el seu moment molts dels clàssics que ara estudiem. No hi ha cap vocació, com a mínim amb CLEÒPATRA, de fer res de vanguàrdia, i estaria molt bé, però en aquest cas es tracta senzillament de parlar del nostre ara i aquí de manera honesta i intentant que ho entengui tothom i pugui emocionar a tothom. Teatre popular, vaja, del de tota la vida, si entenem que la música pop i les sèries de l'HBO són cultura popular també, no?

Assajos. Dia 15 bis.

Avui és festiu.

Malgrat això hem quedat amb l'Anna per treballar una mica el seu monòleg final, només un parell d'horetes.

Excepte pels dos treballadors de seguretat i una dona de fer feines, el Teatre Lliure sembla absolutament buit.

Aprofitem per fer un petit balanç. Arribem al final del monòleg i definim millor algunes posicions i intencions. L'obra acaba aquí, hem de cuidar molt aquest moment.

Anna està esgotada, per la Setmana Santa al seu restaurant, i amb aquesta energia més baixa hi ha alguna cosa del seu personatge que es revela. No ho podem perdre de vista, això.

Ho deixem aquí, amb els concrets necessaris perquè pugui fer deures. Avui no hauriem de treballar.

Un regal de Pasqua, la playlist de CLEÒPATRA, aquí.

Assajos. Dia 15.

De camí al Teatre Lliure, em trobo a l'Oriol, esmorzant. Ens trobem amb l'Anna. Els tres pugem a assajar.

9,30h Fem un repàs al número de Cleòpatra. Encara no tenim la maqueta definitiva, feta pel Gato. Tot i això, anem donant forma, concretant en cada moment de la cançó i recordant els moviments que ja hem decidit. Aviat arriben el Manel i la Clàudia. Anem definint les particularitats de la seva participació al número, repetint tant com sigui necessari perquè el seu cos ho memoritzi bé. Malgrat que es puguin agobiar de tant repetir, insisteixo en que ho facin uns quants cops més. Potser estic una mica impacient, però crec que avui toca que els números agafin una mica de força. Oriol, amb el seu bon humor infinit, agafa el timó. Anna treballa com una jabata. Després, passem al número del Manel. Oriol va afinant amb ell aquells moments o moviments que encara no estan del tot agafats. Mireia arriba i, quan veu el número de "Sweet talkin' guy", que sembla ser un dels seus preferits, es peta de riure.

11,30h Descans. Baixem al carrer a fer el cigarro de rigor i a intentar desconnectar una mica. Jo ja estic atrapat i em costa, i quan busco un tema de conversa que no sigui CLEÒPATRA nomès se m'acut parlar de la cutre TV-Movie que vaig veure ahir, tema que no importa a ningú, ni tan sols a mi mateix, ja estic sota la maledicció de l'emperadriu, no puc fer-hi res. Comença a arribar la gent que avui estarà de públic a l'italiana que farem: Paula Ayuso, encarregada de la caracterització; Raimon Rius, il·luminador; Marc Salicrú, l'ajudant de l'escenògraf, Jose Novoa; i l'equip de l'ONZENA PLAGA, David Selvas, Victoria Szpunberg... 

Quan pugem els hi aviso que no veuran més que una italiana, que aturaré i donaré notes sempre que ho vegi necessari, i que els actors poden demanar text quan el necessitin. Tot i això és normal que, un cop comencem, els actors s'animin i deixin sortir les seves emocions. Mentres van avançant les escenes vaig apropant-me a cada col.laborador a fer comentaris tècnics sobre les necessitats finals de cada escena: Aquí ha de posar-se una perruca, aquí la llum hauria de ser així, aquí l'Isabel ha de tenir un aspecte concret... També aprofitem per treballar els canvis d'escena a escena, que en aquesta obra demanen de la participació dels intèrprets.


Per primer cop, els actors fan totes les escenes del 2òn i 3er acte seguides, així doncs, podem començar a veure tots plegats la forma de l'obra. Tot i que emocionalment no hi ha caliu encara, intuïm el dibuix general, quina és l'arquitectura d'aquesta funció.


Situem-nos: Per portar només 15 dies d'assajos, i amb els entrebancs de la primera setmana, tenir dos terços ja muntats està prou bé. Què collons, estem anant molt ràpid(a més tenint en compte que Manel està assajant aquesta obra i MAMMON alhora). Tot i això, mentres mengem uns fideus al Pa Patxoca, penso que no puc deixar que aquesta bona perspectiva em traeixi, i que és important aprofitar que portem un bon ritme de feina per fer que la funció vagi cap on jo crec que hi ha d'anar i no cap a un altre lloc. He de ser tossut si vull aconseguir els matissos i l'aparent desordre que CLEÒPATRA necessita. Els tres actors estan fent una bona feina, però precisament per això la pressió de que aquesta funció tingui la personalitat i la mirada que jo intueixo que pot tenir és encara més forta, perquè amb aquesta materia primera no és una utopia aconseguir-ho. Tenim el necessari per aconseguir fer una peça correcta, però hem de caminar cap a la excel.lència, i sento la responsabilitat d'ajudar a que tots caminem cap aquí. 


He d'anar amb compte perquè és la setmana que ve s'estrena MAMMON i Manel anirà més estressat del compte, però alhora sento que és una setmana important si vull que l'obra agafi la personalitat que necessita. Sento que ara em toca ser més fort i al mateix temps més hàbil, la cosa està en camí, i amb un bon ritme, però és ara quan he d'assegurar-me que el brou va agafant la consistència que necessitem. He de saber plantejar als actors els reptes necessaris perquè no s'acabin d'acomodar, ajudar-los a descobrir llocs diferents des d'on trobar l'arrel dels personatges, i al mateix temps permetre que facin seva l'obra i poc a poc vagin perdent la por al text i a la direcció. És cert que escriure i dirigir té el problema de que pots fer espectacles on tot vagi en funció del text, és aquesta manera d'entendre el teatre, per sort ja en decadència al nostre país, on el dramaturg és l'estrella(els fisioterapeutes avisen: Mirar-se massa el melic pot portar problemes no nomès creatius, sinò d'esquena!). No és aquest el teatre que m'interessa i no vull que CLEÒPATRA vagi per aquí. Per això aquesta setmana és important que treballem molt el joc escènic, és aquí on hauré de posar el foco els propers dies: Els actors s'han d'apropiar del joc escènic i fer-lo seu totalment, aquesta obra proposa un pèndol meta-teatral que per mi és encara més important que el text, i que ens obrirà la porta a, més endevant, trobar la veritable essència d'aquesta obra: El que els personatges no poden dir i no s'atreveixen a fer. Però, ara per ara, si ens centrem en el joc teatral anirem deixant de banda la dictadura del text. Més endavant, la següent setmana, potser, podrem deixar que entrin les emocions reals del que els personatges no s'atreveixen a dir. Per a mi, aquesta és la veritable obra, la que realment vull fer. Per descomptat, si això significa tallar text o canviar diàlegs no he de tenir cap por a fer-ho, però encara és massa d'hora per això, anem pas a pas.


Sobretot, del que es tracta és de que els actors no deixin d'avançar en la feina més matemàtica que ens queda(memorització, marques...) i muntar el 1er acte, però que també tinguin paciència suficient per deixar-se transitar per on els personatges necessiten, i que el que succeeixi davant dels nostres ulls sigui prou orgànic i espontani com el seu propi cos i la seva ànima permetin. I, per això, el primer que ha de ser pacient sóc jo. I és una de les coses que, com sempre, més em costa. I és aquí on dirigir és molt semblant a ser pare: Escoltar, observar, entendre, conduir... i saber esperar.
Aquest és, ara, el meu objectiu principal, més enllà de tenir un 1er acte muntat abans que el temps s'ens llenci a sobre.

Durant el cap de setmana, Marcel em demana un petit diàleg per l'escena final de MAMMON entre Dylan i el fantasma del seu pare. Amb el David tambè parlem de fer un vídeo que pugui servir de teaser i que es projecti al final de MAMMON. No hi ha manera de descansar del tot. La meva germana em truca per anar a la Filmoteca una estona. Per descomptat, aquesta és la pel.lícula que anem a veure: